L'islam a la Xina (xinès: 伊斯兰教, pinyin yīsīlán jiào, "ensenyament de l'islam") hi va arribar, segons la tradició, l'any 650 quan Sad ibn Abi-Waqqàs va ser enviat pel califa Uthman com a representant davant l'emperador Tang Gaozong. Actualment s'estima que el nombre de musulmans xinesos supera els 20 milions de persones.[1] Amb l'arribada del comunisme als anys 50, l'islam així com totes les altres religions van ser combatudes fins a ser completament prohibides durant la Revolució Cultural dels anys 1966-1976.
Quan Deng Xiaoping va obtenir el poder es va establir gradualment un sistema de llibertats sota control: l'islam és administrat per l'Associació Islàmica de la Xina, una associació estatal a la qual tots els musulmans han d'afiliar-se.[2]
Els musulmans de la Xina (al-Sin) pertanyen a diverses ètnies; hi ha els hui, és a dir hans de confessió musulmana; que es troben per tot el territori de la República Xinesa, però principalment al nord-oest del país i a la costa, al Henan i al Yunnan;[3] una altra porció de la població musulmana es troba al Xinjiang, aquests musulmans no són hans sinó d'origen turc (uigurs, kazakhs, kirguís, tàrtars…) i de Mongòlia (Dongxiang). Reconeixent la importància estratègica de Xinjiang, el govern xinès ha dotat a la província amb un estatut d'autonomia que deixa força llibertat per a practicar l'islam (educació religiosa emmarcada, peregrinació a la Meca, construcció de mesquites, etc) sempre que tot passi per l'Associació Islàmica de la Xina. En el seu informe del 2008, Human Rights Watch critica fortament la repressió de l'estat i el control de la pràctica religiosa dels uigurs.[4]